Una realitat amagada i oblidada, les barraques

L’immigració masiva als anys 40-50 va dur a Barcelona a patir una realitat dramàtica per més de 100.000 persones que vivien en condicions infrahumanes. El barraquisme oblidat i amagat, ens es mostrat en aquest programa 30 minuts de TV3 i aborda –amb els seus protagonistes– una de les realitats històriques menys conegudes de Barcelona: la de les barraques.

Vodpod videos no longer available.

Barraques. La ciutat oblidada, posted with vodpod

Anuncis

Som més feliços?

http://www.boston.com/bigpicture/

Els alts indexs de natalitat han donat un tomb a les estadístiques. La generació del Baby-boom (crec que és la meva) ha començat a tindre nens, i si li afegim els nens dels nouvinguts, que acostumen a tenir families nombroses, podem veure el perquè d’aquest boom.

Ja em sembla escoltar la mateixa cantarina de sempre, que si als immigrants els hi regalen tot, que sinó com podrien tenir fills, que si no paguen impostos, … Però potser si ens hi fixem, veurem, que no tenen 3 i 4 mòbils per familia, més el fixe, més el satèl·lit o el digital, o 2 cotxes, no surten a sopar cada dos per tres, ni es poden permetre robes de marca… Tot això, aquesta carestia o aquesta escassetat no és ni més ni menys que la que teniem quan jo era petit. Recordo, que la meva primera bici va ser heretada d’un tiet. I les vacances… amb els avis amb sort a la casa que s’estaven fent en un tros de terra. De joguines per Nadal no en parlem… i dic no en parlem perquè s’havia de parlar en singular. Ara tenen de tot i no juguen a res…

Així que cada cop que veiem una familia amb 4 o 5 fills, poder que abans de renegar, ens hi fixem en com viuen… i després pensem si en realitat per tenir més som més feliços…

Patiment africà

En veure aquesta fotografia, extreta de www.estamos.es , no he pogut evitar

fer-vos cinc-centims del drama africà. En aquest cas, es tracta de Kibera a Kenia, on podem veure un repartiment d’ajuda alimentícia a la població.

El drama africà, ja de per si endèmic, te orígen ja en les darreries de l’edat mitjana i els inicis de comerç i de procesos colonitzadors, iniciats per Castella i Portugal en l’Edat Moderna. I a posteriori per la resta d’europeus , així com en el procés colonitzador europeu del segle XIX i la situació deixada després de la petjada de l’home blanc en el continent africà. Que molts dels mals que pateixen son culpa nostra, no es cap secret.

Vam alterar la seva economia i estrats socials, amb l’irrupció del comerç d’esclaus i el incipient capitalisme. I vam deixar una tensió social, que va derivar en profundes crisis constants, en perpetus increments de territoris i interminables guerres, després de l’abandonament del comerç d’esclaus i el pas a una economia de trata.

Evidenment la diversitat del continent, no ajuda a una entesa entre ells, però els desequilibris que hi vam aportar, no van ajudar gens. I avui dia, encara segueixen, molts d’aquests conflictes, tenen la mateixa arrel, la materia primera. D’altres, els estats europeus o l’americà, ja s’encarreguen de perpetuar-los. No ens enganyem, l’indústria armamentística dóna molts milers de milions, i és un gran lobby de poder.

Tanmateix, la riquesa mineral africana, xoca amb la pobresa de la seva agricultura. Així que no ens extranyem si veiem com arriben pasteres a les costes, jo veien aquestes imatges, i el patiment que reflexen les seves cares, ho puc entendre. I més, si els hem venut, l’ideal del somni europeu.

Multiculti

Menú escolar. Badalona. Una familia pakistaní no porta la seva filla a l’escola Bressol, quan en el menú hi ha porc. No només això, sinó que el seu fill d’onze anys, deixa d’anar a escola per cuidar de la seva germana. Per més detalls, podeu llegir la notícia aquí.

La notícia em sobta. No pel fet de la família, sinó perquè el consistori de Badalona, diu que buscarà solucions.

I jo em pregunto, solucions a que?

Partim de la base, que els menús son igualitaris per tothom, que no pot haver-hi diferències i que hem d’educar els nostres fills a menjar de tot, a fer una dieta equilibrada, i per tant, hem de batallar amb la verdura o la fruita. Es poden fer excepcions, per temes de salut. Per res més.

Perquè sinó ens trobarem amb excepcions per temes culturals, miri es que a casa som vegetarians, o miri que a casa no menjem ous perquè pensem que es un crim i un avortament de la vida, o miri es que a casa només menjem carn, o llagosta i crustacis, …

Així acabariem a la carta. No podem permetre que per un tema religiós, es facin excepcions. L’escola ha de ser laica.

O potser el que el consistori vol possar solucions, es pel fet que un menor d’onze anys, es quedi sol al càrrec d’una nena. Això si que s’hauria d’evitar i més per un fanatisme religiós. A qualsevol familia, el departament de menors ja el tindrien a sobre amb l’amenaça de retirar-li la custòdia dels fills.

La societat els titllaria de mals pares, i la pressió pública també. Però en aquest cas, com es tracta d’una familia d’immigrants aquí no passa res.

Som multicultiguais i tolerants.

Estem cometent un greu error amb aquests temes, per una banda, la gent d’esquerres (entre els quals m’incloc) i els governs d’esquerres. Creient que per mirar cap a una altra banda, sense possar-hi fre, sense intervenir, que per fer això i ser molt tolerant arreglarem els problemes. No ens equivoquem, en aquest país hi ha un 13 % de població immigrant, unes 900.000 persones. I per conviure han d’haver-hi normes. Per tothom igual. I ho recalco, per tothom. No em serveix la discriminació positiva, no podem fer excepcions. L’educació es laica, ha de ser laica, i no em de tindre por de fer respectar les normes. I la norma, es que la nostra escola és laica, sense símbols religiosos, sense tindre por a ser titllats de xenòfobs. I el hiyab, no és una peça de roba cultural, com ho podria ser una gorra, sinó una imposició religiosa i masclista. Mireu a Turquia, on el vel està exclós de la vida educativa o dels centres oficials, un país islàmic en part, però també laic.

Respecte a la seva religió. SI. Respecte als seus costums . TAMBÉ. Tolerància i ajuda a l’immigració. SI. Però, sota les normes de convivència, i que ells respectin les nostres. Una d’elles, la laicitat de l’escola.